Xavier Grau inicià la formació artística en l'especialitat d'escultura a l'Escola de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L'any 1976 exposà a la galeria Maeght de Barcelona juntament amb José Manuel Broto, Gonzalo Tena i Javier Rubio, artistes aragonesos amb els quals impulsà, en plena eufòria conceptual, un dels punts forts del debat plàstic espanyol dels anys setanta. En el marc d'aquella mostra, titulada «Per una crítica de la pintura,» aquests artistes van presentar el número zero de la revista Trama, que es convertí en el manifest programàtic d'una nova concepció artística que es decantava per la pràctica pictòrica com a exercici autònom. En un moment en què s'assegurava que l'art estava en ple procés desmaterialitzador, aquest col·lectiu promogué una actitud de defensa de la pintura en estat pur, marcada per una estricta primacia dels aspectes teòrics. Als anys setanta, les primeres obres de Grau recollien l'herència tardana del minimalisme nord-americà sota els postulats teòrics del grup francès Support-Surface i les teories psicoanalítiques de Lacan. A partir del 1978, tanmateix, aquell grup inicial es va dissoldre a causa del desengany dels seus integrants davant la viabilitat d'una pintura extremament condicionada per la retòrica dels seus plantejaments. Des del convenciment que ha de ser el mateix llenguatge el que dicti les seves pròpies necessitats, Xavier Grau abandona la pintura monocroma i geometritzant que feia al començament. Passa a pintar en llibertat, a la recerca d'un estat d'ànim, i introdueix elements expressius en uns espais que es tornen més emotius. S'interessa per l'expressionisme abstracte americà i es concentra en els mitjans deaction painting; sovint pinta en un estat de semiautomatisme, però mai pren aquest llenguatge per acabat o exhaurit. En el seu treball hi ha multitud de referències a la història de la pintura: l'espontaneïtat de l'automatisme surrealista, Gustave Moreau i Odilon Redon pel que fa al tractament de les llums, el collage cubista pel que fa l'estructura de la composició, referències al pop art, a Willem de Kooning en el control del gest i a Philip Guston en els vermells ataronjats associats als grisos i en l'humor àcid d'algun tema. L'ambigüitat entre figuració i abstracció ens remet a Roberto Matta, i també hi ha referències a l'obra de Luis Gordillo, al Picasso dels últims anys i a les evocacions oníriques d'Yves Tanguy. Des de la mateixa pràctica pictòrica Xavier Grau edifica el seu estil personal, explorant de manera sòlida i tenaç el llenguatge de la pintura.